Obra fílmica perduda

Obra fílmica perduda

La primera meitat de la dècada dels 90 del segle passat va ser la dels primers projectes fílmics…, i la dels absoluts fracassos. No vaig aconseguir acabar-ne cap, però de tots han perviscut elements que possibiliten el record d’aquelles proves en vídeo, voluntaristes, sense pressupost ni mitjans, i pràcticament sense actors de professió; no cap arribà a muntar-se, i ara posseïxen per a mi la bellea de les ruïnes.

Pasión (1990) l’escriguí i dirigí amb Juan Manuel Soler. Es troba perdut, llevat del cartell de capçalera, el guió i tres fotografies del rodatge. Era una mena d’història de Jesús de Natzaret, però molt kitsch, amb una banda sonora que ara en diríem retro. El filmàrem en el terrat de l’edifici a on vivien mos pares, a València. L’ara geògraf Carles Sanchis Ibor (Jesús), la seua companya Merche Román (Maria Magdalena) i Luis Sanchis (Jesús xiquet) interpretaren els principals papers. En la filmació, va intervindre també Rafael Mompó –qui amb el temps recalaria en el desaparegut Espai Moma–, i es va passar per l’improvisat set de rodatge Alejandro Vila, líder de la banda de música Ablativo absoluto

Postemas (1991), més pròxim al videoart que al discurs fílmic, era una sèrie de preses del cervell d'un corder, i un text filosòfic ple de cites. No en conserve cap imatge, ni tampoc el guió, tan sols anotacions en el meu diari d'aquell any amb pensades sobre com planificar-lo. El filmí en la cuina de la casa de mos pares, sense banda de so.

Esculpirte, amar (1992), també coescrit amb Juan Manuel Soler, amb guió perdut, però del qual començàrem els assaigs amb les actrius, companyes nostres en Filologia una miqueta més jóvens, Natalia Gil i Ana Alejos. Ens reuníem en el local de l'Asociación Colegial de Escritores, en l'últim pis de l'edifici del carrer de Sant Vicent Màrtir, núm. 2, de València, gràcies a les gestions de José Ramón Romero.

Cynthia (1993) anava a estar protagonitzat per l'actor Javier Salinas, qui estrenaria en 1995 la nostra peça teatral Como tú a la Sala Triángulo de Madrid. El guió, perdut, fon llegit per Juan Manuel Vera Selma, qui anava a participar d'alguna forma en el rodatge. Contactàrem amb una actriu, coneguda de Javier, de la qual no recorde el nom, i vam mantindre els quatre una primera reunió de treball. Únicament recorde que volíem filmar-lo en un depòsit de cadàvers, ja que el protagonista masculí tractava d'emportar-se el cos de la seua estimada, però només aconseguia ejacular sobre ella, atesa la impossibilitat de penetrar-la.

Cynthia (1995) compartix títol amb l'anterior projecte, però no hi tenia res a vore excepte la meua fascinació per l'amant de Properci. El coescriguí amb l'actual historiador i professor Javier Navarro, i anava a protagonitzar-lo Lluís Fornés. En aquell instant, jo copresentava i codirigia, amb Eduardo Oltra, el programa cultural La força de les paraules (1994), en la Televisió Municipal de Puçol, i acabàrem involucrant-la. La cadena estava regida per l'escriptora Mercè Claramunt, i hi treballaven Fernando (àlies Ricardo) i Juanqui, amb els quals estiguérem de festa diverses vegades. Va ser Ricardo qui contactà amb dos bellíssimes gogós, una valenciana i una dominicana, per als papers principals. En la direcció de fotografia, figuraria el traductor i fotògraf portugués José Manuel da Rocha Cavadas. En conservem el guió, però no es va iniciar el rodatge malgrat les diverses reunions de “treball” que mantinguérem.

Entre esta data i la del següent projecte frustrat, vaig escriure el guió, els textos, la planificació i part de les fotografies del relat gràfic El suañu d’Elsa (amb models reals i fotografies en compte de dibuixos, és a dir, el que seria una antiga fotonovel·la). La sessió es dugué a terme el mes de març de 2002, i isqué en les pàgines 46 i 47 del número 12 de la revista asturiana ElSummum en 2004. Les fotografies estan signades amb Rosa María Rodríguez Magda, i els models foren Juan Manuel Soler i la fotògrafa Netele Fuentes. La peça és una mena de prolongació de la meua obra Elsa metálico (1997), i per això el títol es troba en asturià.

Del mateix any, i a manera de curiositat, és un projecte vinculat a la imatge: el llibre d'autoretrats manipulats manualment Trànsits (2002), realitzats en un trajecte Salamanca-València l'any anterior. Comptí amb un pròleg del director de cine i escriptor asturià Ramón Lluis Bande.

Un any després, vaig iniciar el treball sobre El Ragudo (2003); crec que en conserve el guió i algunes proves inicials de rodatge. Era un fals documental sobre la famosa xica del revolt de la carretera.

Carlemany (2004) també es va quedar només en projecte. Rodàrem alguns plans amb una sèrie d'escultures, i el protagonista era el personatge del títol, que corresponia a una marioneta comprada a Palerm l'hivern d'eixe any. Era una reflexió sobre la derrota de l'emperador i la victòria dels bascos, llavors encara pagans, als Pirineus.

A l'inici de 2006, contactí amb les futures protagonistes de Lèucada (2007): l'actriu i dramaturga Victoria Enguídanos i l'actriu Anna Cediel. Desgraciadament, la malaltia i mort de mon pare va impossibilitar el rodatge fins a 2007. El filmàrem en Vara de Quart, i hi van col·laborar l'esmentada Netele Fuentes, i l'escriptor i artista porto-riqueny Eduardo Lalo, qui passava uns mesos a València. L'enregistrament visual i sonor està desaparegut (no perdut, espere), però no l’arribàrem a muntar mai. En guarde el guió i algunes fotografies. La història era una transposició al temps actual del comiat de Safo de la seua estimada a l'illa de Lèucada.

Un any després, torní a plantejar un relat gràfic, esta vegada sobre la vida de Jesucrist: Vita Christi hodie (2008). La idea era involucrar diversos fotògrafs perquè prengueren imatges, i realitzar després una exposició i un llibre. Duguérem a terme un parell de sessions: amb Netele Fuentes i amb Sebastián Romero Márquez. Les de la primera es van perdre en un col·lapse del seu ordinador; del segon, n’ha quedat alguna, a més de les fotos d'una de les sessions, preses per Rosa María. Per al paper de Jesús, disposí de l'actor i dramaturg Antonio Escámez, que coneguí arran de la representació de l'obra Lorca a la Nau, en el Festival de Sagunt de 2008.

Nou anys passaren entre esta data i la realització de Círculo de Ur (2017), primera peça cinematogràfica escrita, dirigida, muntada i estrenada que vaig poder filmar. Es tracta d'una obra que ja disposa de la seua entrada pròpia en el meu catàleg.

Obra fílmica perduda (1990 - 2007)

COMPARTIR